Culpabilitat

Avui hi ha lluna plena, la Mercè està en el seu escriptori, està escrivint una nota. Quan acaba, la deixa sobre la taula junt al bolígraf que ha utilitzat per escriure-la. Es fica dins del llit, a la tauleta de nit una capsa de pastilles.

Al dia següent, la seva mare al veure que la seva filla no es desperta per anar a treballar, puja les escales fins a l’habitació per despertar-la.

-       Mercè! Desperta. Faràs tard a l’institut.

La mare obre les cortines per deixar passar millor la llum, la finestra està oberta. La tanca.

-       Mercè!

No es desperta, ni es despertarà. Al cap d’unes hores la casa està plena de policies, entre aquests es troba la inspectora Claudia Roig, amb uns guants i unes pinces recull la nota escrita sobre la taula, la diposita en una bossa de plàstic. El jutge ordena l’aixecament del cadàver.

La Mercè va entrar ahir a casa a les 19:30, avui surt per sempre, són les 10:30. Al carrer molta gent mirant, entre ells un grup de nois de l’institut, parlen entre ells. La pluja comença a caure i no pararà de ploure en tot el dia.

La Clàudia es troba al seu despatx està revisant totes les mostres recollides, la nota, el bolígraf, la capsa de pastilles. En aquells moments rep un correu del forense amb l’informe de l’autòpsia. La causa de la mort és clara, va ingerir una gran quantitat de pastilles, per tant es pot dir que va ser un suïcidi. Però segons l’informe s’observen diverses ferides a les mans com si s’hagués volgut defensar d’algú. Aquest últim punt fa pensar a la Clàudia que potser no és el que sembla. Decideix tornar al lloc dels fets per poder inspeccionar millor l’habitació.

Quan entra de nou a l’habitació, es fixa en vàries coses, una fotografia i un bloc de papers de color groc claret, quasi blanc. En la fotografia surt la Mercè amb una noia, potser una amiga.

-       És la Helena. – comenta la mare, està just darrere de la inspectora. – va morir assassinada fa 1 any. El seu cos sense vida va ser trobat en un riu. La Mercè des de llavors estava molt desanimada.

La Claudia decideix anar a fer una visita als amics de la víctima, en aquests moments es troben a l’institut. El director li permet que s’entrevisti amb cada un d’ells en el seu despatx.

Un cop acabades les entrevistes, la Claudia revisa les notes que ha anat anotant de cada un d’ells:

    Laura: Signes d’haver-se barallat, esgarrapada als braços.

    Albert: Segons el seu testimoni la Mercè va amenaçar de suïcidar-se.

    Mireia: Molt afectada, no podia parar de plorar.

    Joan: Estava bastant tranquil.

Encara faltava per entrevistar a un amic, en Daniel, però aquest no havia anat avui a l’institut.

La Claudia, a la tarda decidí anar a fer una visita a en Daniel. En aquells moments va sonar el mòbil, després de fer les corresponents investigacions li informen que el paper que hi havia a l’habitació de la Mercè no és el mateix paper en que es va escriure la nota, el bolígraf trobat tampoc correspon a l’utilitzat en escriure-la.

La Claudia està davant la casa del Daniel, aquest li obra la porta i la convida a entrar.

Dintre la casa tot es molt fosc, les persianes estan baixades. La Claudia comprova que la pistola la té a sobre.

-       Hola Daniel. Soc la inspectora que porta el cas de la Mercè. Només et volia fer unes preguntes.

-       Doncs comenci aviat. Avui tinc pressa.

-       Coneixies l’Helena.

-       Perquè pregunta per ella?

A la Claudia se li cau el bolígraf a terra, s’ajup per recollir-lo, quan alça el cap en Daniel ha desaparegut, ja no el veu, una llum al final del passadís indica una porta oberta, s’acosta. És l’habitació d’en Daniel, al terra una nota mig oberta, de color groc clar, com el paper trobat a ca la Mercè. L’obre i la llegeix.

“Jo vaig ser-hi allí però qui va matar l’Helena van ser en Joan i en Daniel”

Un cop de porta, la llum se’n va, tot es a les fosques. Un tret.

-       Daniel, ja soc a casa.

La llum s’encén, en Daniel està al terra ferit de bala, a la mà duia un pal.

 


La Centraleta

 

Tot va començar al febrer d’aquest mateix any. Havia guanyat una plaça a l’Ajuntament de Pineda de Mar. Era tant gran la felicitat amb la qual vaig anar a treballar el primer dia. Mai m’hagués imaginat que l’any acabaria d’aquella manera. Un crim esgarrifós.

El primer dia de feina vaig entrar a les 08:30 del matí, m’havien citat perquè primer anés a Recursos Humans a portar la documentació per a la contractació i després ja em va fer, el cap de l’àrea, l’acollida.

Abans de les presentacions, el cap i jo reunits en el seu despatx em va explicar les peculiaritats de l’àrea en la qual treballaria. I en un moment donat amb una cara molt seriosa em va dir el següent.

-       No et vull espantar, però tinc l’obligació d’explicar-te certs conflictes que hi ha hagut entre les administratives de l’àrea. Potser no t’ho hauria de dir, però crec que serà millor per tu que et doni aquesta informació.

En aquells moments em volia fondre. L’oficina era tota de vidre per tant, es veia l’exterior, allà on estaven elles assegudes, les vaig mirar, feien cara de persones inofensives, però en aquells moments una d’elles va aixecar el cap i em va mirar. Deu meu! Potser si que eren perilloses.

Un cop fet el comentari el meu nou cap es va aixecar i vàrem sortir a fora, em vaig sentir com un gladiador a punt de sortir a l’Arena del Coliseu.

I en allà les vaig conèixer, es van aixecar, em van saludar, dos petons a la galta. Jo les mirava i pensava, què m’haurà volgut dir el meu nou cap?

Un cop fetes les presentacions, sense cap més dilació, una d’elles, la que era més alta i caminava més rectament es va acostar amb el telèfon a la mà.

-       Tu portaràs la centraleta.

I així va començar tot, amb la centraleta, l’arma d’un dels crims.

Ahir al matí, quan vaig arribar a l’oficina, la clau de la porta no em funcionava, eren les vuit tocades i  necessitava sortir abans ja que tenia planejat un viatge de cap de setmana a Milà. Vaig avisar a les meves companyes que per favor si hi havia algú a dalt que m’obrís, que la clau no em funcionava. Sempre era la mateixa història, es queixaven que com estaven al costat de l’intèrfon sempre eren elles les que es tenien que aixecar, i que aquesta no era la seva funció.

A l’horitzó vaig veure un company de la primera planta, el vaig saludar i li vaig dir que la clau no em funcionava. Em va dir que hauria d’avisar perquè me la canviessin, que clar ell no podia obrir a qualsevol. Jo li vaig fer una cara com dient-li, tio obre’m la porta, tinc pressa. Em va deixar passar.

Vaig agafar l’ascensor i pujar a la segona planta, disposada a passar-me un altre dia agafant trucades de les queixes vàries que entren en un ajuntament.

Quan vaig obrir la porta per entrar al meu departament, em va venir una esgarrifança, no sabia que era, però alguna cosa em deia que quelcom passaria. Les llums ja eren obertes, la calefacció posada, per tant algú havia arribat abans que jo, quins collons! Ja em podria haver obert la porta. Que els hi passava a aquesta gent amb la porta?

Vaig avançar pel passadís amb el cap baix, tot silenci, de cop quan vaig alçar el cap em vaig esfereir, a la meva cadira jeia un cos, el cable del telèfon li envoltava el coll. Li vaig mirar la cara, era una de les companyes de Compres. L’havien matat.

Però què podria haver passat? Em vaig preguntar. Vaig avançar pel passadís i al passar per davant de l’arxiu vaig veure que la porta estava oberta, vaig entrar molt lentament, no sabia que em podria trobar. A la mà portava unes tisores.

A l’entrar vaig veure sang per tot arreu, a les parets, al terra i va ser quan vaig veure un cos immòbil, un altre cadàver, el meu cap de departament. I en aquí ja no vaig tenir sospita, sabia que havia passat.

De cop, una ombra es reflectia al terra, al darrere meu hi havia algú. Vaig pensar o tu o jo, no vaig dubtar ni un moment, i amb les tisores la vaig atacar. I la resta ja s’ho pot imaginar inspector.

La vaig matar en defensa pròpia.

 

Relato_Fanclip

 

Era una noche muy fría y con mucha niebla, de repente la niebla se disipa un poco y deja entrever la figura de una casa de piedra.

Se oyen unos pasos, alguien se acerca. En el suelo, una sombra, se reconoce una figura de un hombre con sombrero. Se acerca a la entrada y con el picaporte golpea la puerta.

“Pom, pom, pom”

La puerta se abre, al abrirse chirría un poco. Un hombre le da la bienvenida:

-          ¡Bienvenido Monsieur Poirot!

Poirot deja el sombrero y el paraguas en el recibidor de la casa y entra en el salón, donde es recibido por el resto de personas invitadas por el Sr. Calloway.

-          ¡Monsieur Poirot! ¡Que sorpresa! La noche se pondrá interesante con su presencia. – Charlie, le saluda

-          Seguro que sí. – comenta Monsieur Poirot.

Sus amigos de la Universidad, Rick, Mark, Tom y Edward son el resto de invitados a la reunión. Con la llegada del señor Poirot el grupo de participantes a la reunión ya está al completo.

Con la compañía de un buen fuego y una cena preparada por la señorita Wilson su velada discurrirá comentando los crímenes ocurridos en Inglaterra en el último mes.

Una vez hechos los saludos a todos los invitados de la reunión, Poirot enciende su pipa al lado del fuego de la chimenea y menciona el que al parecer es el crimen que más le ha interesado los últimos días.

Lady Valentine fue acusada por la participación junto a su amante de la muerte de su marido, Lord Somerset.

Mientras Poirot sigue relatando su historia, la señorita Wilson, sigilosamente, se acerca a Charlie, alguien le ha dejado un sobre, lo abre, lee la nota y acto seguido la guarda en su bolsillo.

Poirot no ha dejado de hablar, relatando su crimen.

-          Todo indicaba que Lord Somerset había sido asesinado por un ladrón, - continua Poirot - pero investigaciones posteriores y después de la declaración de su esposa, se empezó a sospechar que se podía dar el caso que lady Valentine podría estar implicada en el crimen.

-          ¿Y qué hicieron con ella? – preguntó Mark.

-          Después de los indicios de que pudiera estar implicada, la vigilaron durante bastantes días. Y aquí está el quid de la cuestión. Descubrieron algo más que la implicó ya totalmente.

-          Cuéntenos, Monsieur Poirot. – Rick estaba muy interesado sobre el tema.

-          El crimen se esclareció por una nota de Lady Valentine dirigida al ejecutor del asesinato. – Contestó Poirot.

-          Es decir, que no fue ella quién lo mató. – aclaró Charlie. – Mi tía me comentó el caso. Es un caso muy interesante de un crimen muy bien planeado. Pero, al final por un error, un simple error, todo se fue al traste y los dos amantes fueron encarcelados.

-          ¿Amantes? – dijo Mark.

-          Su tía es una persona muy perspicaz, seguro que antes de que se aclarara el caso oficialmente ya sabía la resolución. De saludos de mi parte a Miss Marple. – comentó Poirot.

La señorita Wilson entró en el salón y los llamó a la mesa, la cena ya estaba preparada. La mesa era larga y de forma ovalada con un mantel blanco y con unas flores bordadas. Se distribuyeron a lo largo de ella.

Cuando todos ya estaban sentados, Monsieur Poirot se dio cuenta de que se había olvidado algo en el salón, se excusó y fue a buscarlo. Cuando volvió y fue a sentarse, el vino ya estaba servido y todos estaban charlando sobre el caso de Lady Valentine y su amante. Querían saber más sobre el tema. Poirot no tuvo otro remedio que seguir relatando su historia.

“Lady Valentine no quería a su marido y utilizó a su amante para deshacerse de él. Los dos elaboraron un plan muy detallado en el que se preocuparon de no levantar ninguna sospecha. Lady Valentine prometió a su amante una gran suma de dinero a parte de quedarse con parte de la herencia del marido de ésta una vez hubiera muerto y ya se pudieran casar.

El día del crimen, Lord Somerset se encontraba indispuesto y en la cama, Lady Valentine tal y como había acordado con su amante lo avisó subiendo y bajando la persiana del dormitorio. Abrió la puerta de la calle, lo dejó pasar y el amante se dirigió a los aposentos de Lord Somerset. Lady Valentine se acercó a la cocina a dictar las órdenes para el día siguiente, se oyeron gritos en el cuarto del Señor, pero Lady Valentine fingió un desmayo y los criados corrieron a socorrerla.

El amante había entrado en la habitación de Lord Somerset armado con un puñal y una pistola, llevaba puesto un antifaz. Se produjo un gran forcejeo, en el que la víctima logró quitarle el antifaz al asesino y así saber quién era. El amante le dio varias puñaladas…”

Poirot se levantó y teatralmente cogió un cuchillo y lo levantó representando la escena. Acto seguido sus ojos se quedaron fijos, la boca medio entreabierta, se quedó quieto un instante y su cuerpo cayó. El cuchillo quedó clavado en el pollo. Poirot no se movía.

Los componentes de la reunión exclamaron.

-          ¡Oh!

Todos se levantaron, le tomaron el pulso. Monsieur Poirot estaba muerto. Edward cogió la copa de vino y dijo:

-          Envenenado.

Todos se miraron. ¿Quién había sido? Solo podía ser uno de ellos.

Una nota yacía en el suelo, estaba entreabierta. Y en ella se podía leer:

“Tres gotitas en la copa”

Y una firma aparecía: Miss Marple.

 

FIN

Culpabilitat

Avui hi ha lluna plena, la Mercè està en el seu escriptori, està escrivint una nota. Quan acaba, la deixa sobre la taula junt al bolígraf qu...