La Centraleta

 

Tot va començar al febrer d’aquest mateix any. Havia guanyat una plaça a l’Ajuntament de Pineda de Mar. Era tant gran la felicitat amb la qual vaig anar a treballar el primer dia. Mai m’hagués imaginat que l’any acabaria d’aquella manera. Un crim esgarrifós.

El primer dia de feina vaig entrar a les 08:30 del matí, m’havien citat perquè primer anés a Recursos Humans a portar la documentació per a la contractació i després ja em va fer, el cap de l’àrea, l’acollida.

Abans de les presentacions, el cap i jo reunits en el seu despatx em va explicar les peculiaritats de l’àrea en la qual treballaria. I en un moment donat amb una cara molt seriosa em va dir el següent.

-       No et vull espantar, però tinc l’obligació d’explicar-te certs conflictes que hi ha hagut entre les administratives de l’àrea. Potser no t’ho hauria de dir, però crec que serà millor per tu que et doni aquesta informació.

En aquells moments em volia fondre. L’oficina era tota de vidre per tant, es veia l’exterior, allà on estaven elles assegudes, les vaig mirar, feien cara de persones inofensives, però en aquells moments una d’elles va aixecar el cap i em va mirar. Deu meu! Potser si que eren perilloses.

Un cop fet el comentari el meu nou cap es va aixecar i vàrem sortir a fora, em vaig sentir com un gladiador a punt de sortir a l’Arena del Coliseu.

I en allà les vaig conèixer, es van aixecar, em van saludar, dos petons a la galta. Jo les mirava i pensava, què m’haurà volgut dir el meu nou cap?

Un cop fetes les presentacions, sense cap més dilació, una d’elles, la que era més alta i caminava més rectament es va acostar amb el telèfon a la mà.

-       Tu portaràs la centraleta.

I així va començar tot, amb la centraleta, l’arma d’un dels crims.

Ahir al matí, quan vaig arribar a l’oficina, la clau de la porta no em funcionava, eren les vuit tocades i  necessitava sortir abans ja que tenia planejat un viatge de cap de setmana a Milà. Vaig avisar a les meves companyes que per favor si hi havia algú a dalt que m’obrís, que la clau no em funcionava. Sempre era la mateixa història, es queixaven que com estaven al costat de l’intèrfon sempre eren elles les que es tenien que aixecar, i que aquesta no era la seva funció.

A l’horitzó vaig veure un company de la primera planta, el vaig saludar i li vaig dir que la clau no em funcionava. Em va dir que hauria d’avisar perquè me la canviessin, que clar ell no podia obrir a qualsevol. Jo li vaig fer una cara com dient-li, tio obre’m la porta, tinc pressa. Em va deixar passar.

Vaig agafar l’ascensor i pujar a la segona planta, disposada a passar-me un altre dia agafant trucades de les queixes vàries que entren en un ajuntament.

Quan vaig obrir la porta per entrar al meu departament, em va venir una esgarrifança, no sabia que era, però alguna cosa em deia que quelcom passaria. Les llums ja eren obertes, la calefacció posada, per tant algú havia arribat abans que jo, quins collons! Ja em podria haver obert la porta. Que els hi passava a aquesta gent amb la porta?

Vaig avançar pel passadís amb el cap baix, tot silenci, de cop quan vaig alçar el cap em vaig esfereir, a la meva cadira jeia un cos, el cable del telèfon li envoltava el coll. Li vaig mirar la cara, era una de les companyes de Compres. L’havien matat.

Però què podria haver passat? Em vaig preguntar. Vaig avançar pel passadís i al passar per davant de l’arxiu vaig veure que la porta estava oberta, vaig entrar molt lentament, no sabia que em podria trobar. A la mà portava unes tisores.

A l’entrar vaig veure sang per tot arreu, a les parets, al terra i va ser quan vaig veure un cos immòbil, un altre cadàver, el meu cap de departament. I en aquí ja no vaig tenir sospita, sabia que havia passat.

De cop, una ombra es reflectia al terra, al darrere meu hi havia algú. Vaig pensar o tu o jo, no vaig dubtar ni un moment, i amb les tisores la vaig atacar. I la resta ja s’ho pot imaginar inspector.

La vaig matar en defensa pròpia.